Portem mesos treballant per formar un bon equip capaç de portar a terme un projecte ambiciós, inconformista i valent. Cada peça d’aquest equip l’avala una trajectòria d’anys d’esforç per la ciutat des de tots els àmbits de la societat civil, però el SOM VIC és molt més que la suma de grans persones. El SOM VIC és l’oportunitat de plasmar el que Vic ja porta temps experimentant.

Alguna cosa està passant a Vic quan la societat civil ja no se sent dependent de les institucions per defensar els seus interessos. Alguna cosa està passant a Vic quan la gent ja no s’amaga de mostrar els seus valors indentitaris de ciutat i nació com a carta de presentació. Alguna cosa està passant a Vic quan ens adonem que bona part dels nostres èxits no han estat subordinats a una elit paternalista, sinó que han estat el resultat del nostre potencial com a persones, professionals i activistes. Ens adonem que ara és el nostre moment. El moment de demostrar del què som capaços. El moment de retornar la capacitat de decidir a la ciutadania!

Si estem d’acord que la sobirania resideix en el poble, la delegació que aquest fa als càrrecs electes és acotada en el temps i l’espai per assumir responsabilitats de direcció i representació publica de tot allò que ens és propi i comú. Massa sovint encara hi ha temptacions de patrimonialitzar les institucions per part d’algú, de la mateixa manera que sectors importants de la ciutadana deixen de prestar atenció a allò que és d’interès comú.

Vic afronta aquest nou procés electoral a partir d’una legislatura realment diferent a moltes de les anteriors. El govern d’àmplia coalició municipal que ha propiciat un canvi significatiu en la forma de governar la ciutat, la presència de plataformes que sense cap tipus d’escrúpol utilitzen l’acció política només com a instrument de propaganda i la presència de grups que primen en exclusiva les seves posicions ideològiques a l’hora d’analitzar la realitat configuren una oferta sobre la qual cada un de nosaltres es podrà pronunciar.

Pels temps que corren, probablement les propostes que faran cada un dels grups, si es pretenen realistes, no podran diferir molt a l’hora de parlar de quantitats, ja que els fons materials disponibles són els que són i per tant no cal fer volar coloms. Això per si sol és una mala notícia, no n’hi ha cap dubte. Però ho seria més si ens quedéssim aturats aquí i no aprofitéssim el moment per fer un dels salts qualitatius que crec modestament li cal fer a aquesta ciutat.

Es tracta de passar de conjugar el sobredimensionat JO al minoritzat nosaltres. Transcendir de manera decidida i efectiva la visió estrictament privada de les coses a la visió de conjunt. Perquè una ciutat no es pot construir amb una dinàmica dels uns contra els altres, o dels uns al marge dels altres, o només per uns o els altres. La ciutat, com a comunitat viva de persones i activitats, necessita d’uns i altres pel bé comú. Ja ningú pot pensar que en el malestar col•lectiu hi pugui haver benestar individual. La interrelació és directa entre un i l’altre, però clarament diferent en un sentit: construir ciutat és una acció sumatòria i lenta, les regressions són ràpides i es multipliquen. Cal avançar decididament cap a la nova etapa de la síl•laba CO (cohesió, corresponsabilitat, correspondència, cooperació, compromís…) com un element de generació de confiança entre les pròpies vigatanes i vigatans i alhora entre elles i ells i la seva institució pública.

En els propers 80 dies hi haurà un autèntic torrent de propostes i comentaris sobre què convé més a la ciutat i com es farà possible. Aquesta situació és pròpia d’una democràcia avançada i de qualitat. Desitjo plenament que el màxim de vigatanes i vigatans s’hi senti implicat i participatiu, perquè és la manera d’anar nodrint aquest cos social que ha de fer possible afrontar en els propers anys les transformacions i necessitats que tenim com a persones i com a ciutat. També serà el moment d’avaluar i escollir aquells que volem que ens representin en aquest procés. En aquest sentit, i més enllà de les habilitats discursives de cadascú i d’allò que es pot posar sobre paper, caldrà tenir present qui té més capacitat de generar confiança a la gent per fer-ho possible.

Les trajectòries publiques de cada candidat atorguen el nivell de credibilitat merescut. Per sort, la nota la posa cada ciutadana i ciutadà amb el seu vot.

onsable actitud de construcció que ha presidit  els diversos espais de treball son una garantia clara que a la nostra ciutat es va configurant una alternativa de govern plenament qualificada en la qual el conjunt de la ciutadania podrà confiar com a garant de l’interès públic i general.  Tal com us he comentat, una ciutat no es pot construir els uns contra els altres, per uns o els altres o els uns al marge dels altres.  Només és possible fer-ho els uns amb els altres. No

saltres tenim plena confiança en les nostres conviccions i propotes i també plena confiança en el conjunt de la societat vigatana, per tal de fer d’aquesta ciutat un model d’èxit en matèria de la relació entre les vigatanes i vigat

ans i el seu ajuntament, en relació a la cohesió social i la igualtat d’oportunitats, el fer una ciutat de qualitat en relació al seus serveis, la seva capacitat de generar saber i pensament, d’innovar i prendre iniciatives, i també en les seves potencialitats com a capital interior de la nació catalana. Aquesta proposta que prové i s’adreça al conjunt de la ciutadania vigatana, està impregnada de tot allò que el vigatanisme ha estat capaç d’aporta

r al llarg del temps, posat al dia i amb projecció cap als temps futurs. No tenim altre interès que treballar per i amb les vigatanes i vigatans perquè aquesta ciutat sigui cada dia més pròspera, justa, cohesionada, sàvia, de qualitat i capdavantera de la nova catalanitat. Posarem tota la il·lusió, tot el convenciment i tota l’energia perquè junts ho fem possible.

Tu hi tens un lloc en aquesta nova etapa. Som-hi!

Va ser infantada en terres llunyanes i va infantar unes quantes vegades i espera en delit reinfantar-se en una tercera generació. Donar llum es la seva vocació i alhora rebre-la, la seva necessitat.  Es llum de vida per la família, es llum d’escalf per els amics,  es llum acollidora per els atormentatas i llum d’esperança per els desvalguts. Ella però no llueix, no vol lluir, es la discreció de la petita flama enmig de l’oceà, aparentment vulnerable, però eterna i ùltima esperança dels nàufrecs de la vida i els sentiments.. De fet ella no està, ni es una il·luminada, ja que ella es, senzillament , la llum!!!!

Joan López i Carol

Candidat a l’Alcaldia de Vic per ERC

Si la voluntat expressada en el seu bloc, pel nou conseller de Benestar Social i Família, Sr. Josep Lluis Claries es compleix: ”Em comprometo a lluitar amb més força que mai contra la pobresa i l’exclusió social” en part, serà possible pal·liar la gravíssima situació d’exclusió que és previsible que recaigui sobre moltes catalanes i catalans i les seves famílies -en plural, ja que n’hi ha de diversa tipologia-, que en aquests moments veuen com aspectes essencials de la seva vida es modifiquen de manera inexorable. Si no és així, el grau d’irresponsabilitat que se’n podria despendre seria moral i legítimament molt reprovable. Confiarem en la bona intenció de les seves paraules i estarem atents al seu compliment. Ho farem, en primer lloc, perquè les dades que faciliten els propis sectors d’acció social de Catalunya (Taula d’Entitats del Tercer Sector) ens presenten una crua realitat expressada en xifres: un de cada cinc catalans en risc de pobresa; una de cada tres dones més grans de 65 anys en risc de pobresa; un de cada quatre nens en risc de pobresa; en dos anys s’ha multiplicat per tres el nombre de compensacions alimentàries; cinc de cada mil catalans no disposa d’habitatge adequat i entitats tan emblemàtiques com Càritas han atès més de 55.000 persones el 2010. En segon lloc, ho farem perquè a causa de la situació econòmica actual dels municipis cal destinar tot el possible directament a les persones amb més necessitats. No oblidem que a les persones les fa subjecte de dret l’administració estatal o la nacional en el cas català, però la gent viu en cada un dels pobles i ciutats que la configuren. Per tant, el conflicte, el patiment, les conseqüències concretes sobre la ciutadania i les possibles alternatives als processos d’exclusió, han de poder ser valorades i executades des dels propis serveis municipals, per un principi clar d’eficiència, eficàcia i d’equitat.

Per avançar de manera clara i decidida cap a aquesta necessària adequació de les necessitats i les potencialitats de les persones en el si de la societat, cal establir uns punts conceptuals previs. És a dir, quan es parla del tema “social” no es pot pensar només en termes de necessitats bàsiques de les persones i per tant en l’acció social o serveis socials com a sistema únic d’atenció a les situacions detectades. El tema“social” és tot allò que té per objecte final la persona, amb nom i cognom i com a subjecte de drets i deures, és a dir, el ciutadà i la ciutadana. Aquesta condició es pot agrupar per molts motius i es pot també contemplar individualment, ara bé, la finalitat segueix essent la mateixa, que en Jordi o la Montse de torn tinguin les mateixes oportunitats que la resta de persones del seu temps, que disposin dels suports necessaris per desenvolupar les seves capacitats, que tinguin la xarxa social suficient per mantenir la dignitat en moments de dificultat i que, per suposat, siguin exigits per la pròpia societat en tot allò que hi han de revertir. Una cosa ha de portar implícitament l’altre. Si considerem que realment no hi ha res gratuït, i no solament en termes monetaris, sinó també en termes de correspondència social, cal considerar l’obligació de retornar d’alguna manera allò que la societat ha dipositat en cada un de nosaltres. Per això és pertinent parlar clarament d’inversió social, entesa com tota aquella inversió que la societat està disposada a fer perquè en Jordi i la Montse disposin de les mínimes condicions de vida que els faci útils a la societat a la qual pertanyen. No hi ha pitjor despesa social que aquella que esdevé inútil pel propi subjecte i la societat que la fa possible. Prevenir, més que curar, sempre. En temps d’especials dificultats, més que mai. És obvi doncs, que els diversos sistemes i/o serveis educatius, sanitaris, socials i culturals han de ser reforçats per allò que serà essencial de cara al futur. Entendre que en aquests àmbits no “només es gasta” amb la gent, sinó que clarament s’inverteix en perquè sigui “productiva” pel conjunt dels seus conciutadans. Sortir de la crisi, també es fa a partir de fer confiança en cada una de les persones que conviuen amb nosaltres. Desaprofitar aquest potencial és d’una gran ignorància i irresponsabilitat.. som-hi!

Joan López i Carol

Regidor de l’Ajuntament de Vic i Candidat a l’Alcaldia per ERC