[joan lópez]

Davant l’actual situació de crisi política i econòmica és més important que mai estar cohesionats i units per fer possible allò que tots volem: avançar. Els integrants del projecte SOM VIC som conscients de les dificultats que haurem d’afrontar com a ciutat, però sabem que a totes elles hi arribarem, les patirem i les superarem junts.

Portem mesos treballant per formar un bon equip capaç de portar a terme un projecte ambiciós, inconformista i valent. Cada peça d’aquest equip l’avala una trajectòria d’anys d’esforç per la ciutat des de tots els àmbits de la societat civil, però el SOM VIC és molt més que la suma de grans persones. El SOM VIC és l’oportunitat de plasmar el que Vic ja porta temps experimentant.

Alguna cosa està passant a Vic quan la societat civil ja no se sent dependent de les institucions per defensar els seus interessos. Alguna cosa està passant a Vic quan la gent ja no s’amaga de mostrar els seus valors indentitaris de ciutat i nació com a carta de presentació. Alguna cosa està passant a Vic quan ens adonem que bona part dels nostres èxits no han estat subordinats a una elit paternalista, sinó que han estat el resultat del nostre potencial com a persones, professionals i activistes. Ens adonem que ara és el nostre moment. El moment de demostrar del què som capaços. El moment de retornar la capacitat de decidir a la ciutadania!

Efectivament, aquests són els dies que resten per la propera convocatòria electoral municipal en la qual, una vegada més i, després de 32 anys d’exercici democràtic continuat, les vigatanes i vigatans tindrem l’oportunitat d’escollir qui volem que ens representi en el futur consistori vigatà. I aquest, el de la representació, no és precisament un criteri menor, és una de les essències de l’actual model de democràcia vigent en la nostra societat.

Si estem d’acord que la sobirania resideix en el poble, la delegació que aquest fa als càrrecs electes és acotada en el temps i l’espai per assumir responsabilitats de direcció i representació publica de tot allò que ens és propi i comú. Massa sovint encara hi ha temptacions de patrimonialitzar les institucions per part d’algú, de la mateixa manera que sectors importants de la ciutadana deixen de prestar atenció a allò que és d’interès comú.

Vic afronta aquest nou procés electoral a partir d’una legislatura realment diferent a moltes de les anteriors. El govern d’àmplia coalició municipal que ha propiciat un canvi significatiu en la forma de governar la ciutat, la presència de plataformes que sense cap tipus d’escrúpol utilitzen l’acció política només com a instrument de propaganda i la presència de grups que primen en exclusiva les seves posicions ideològiques a l’hora d’analitzar la realitat configuren una oferta sobre la qual cada un de nosaltres es podrà pronunciar.

Pels temps que corren, probablement les propostes que faran cada un dels grups, si es pretenen realistes, no podran diferir molt a l’hora de parlar de quantitats, ja que els fons materials disponibles són els que són i per tant no cal fer volar coloms. Això per si sol és una mala notícia, no n’hi ha cap dubte. Però ho seria més si ens quedéssim aturats aquí i no aprofitéssim el moment per fer un dels salts qualitatius que crec modestament li cal fer a aquesta ciutat.

Es tracta de passar de conjugar el sobredimensionat JO al minoritzat nosaltres. Transcendir de manera decidida i efectiva la visió estrictament privada de les coses a la visió de conjunt. Perquè una ciutat no es pot construir amb una dinàmica dels uns contra els altres, o dels uns al marge dels altres, o només per uns o els altres. La ciutat, com a comunitat viva de persones i activitats, necessita d’uns i altres pel bé comú. Ja ningú pot pensar que en el malestar col•lectiu hi pugui haver benestar individual. La interrelació és directa entre un i l’altre, però clarament diferent en un sentit: construir ciutat és una acció sumatòria i lenta, les regressions són ràpides i es multipliquen. Cal avançar decididament cap a la nova etapa de la síl•laba CO (cohesió, corresponsabilitat, correspondència, cooperació, compromís…) com un element de generació de confiança entre les pròpies vigatanes i vigatans i alhora entre elles i ells i la seva institució pública.

En els propers 80 dies hi haurà un autèntic torrent de propostes i comentaris sobre què convé més a la ciutat i com es farà possible. Aquesta situació és pròpia d’una democràcia avançada i de qualitat. Desitjo plenament que el màxim de vigatanes i vigatans s’hi senti implicat i participatiu, perquè és la manera d’anar nodrint aquest cos social que ha de fer possible afrontar en els propers anys les transformacions i necessitats que tenim com a persones i com a ciutat. També serà el moment d’avaluar i escollir aquells que volem que ens representin en aquest procés. En aquest sentit, i més enllà de les habilitats discursives de cadascú i d’allò que es pot posar sobre paper, caldrà tenir present qui té més capacitat de generar confiança a la gent per fer-ho possible.

Les trajectòries publiques de cada candidat atorguen el nivell de credibilitat merescut. Per sort, la nota la posa cada ciutadana i ciutadà amb el seu vot.

Torno de la festa de l’esport vigatà, amb la lluna plena a vessar i la incipient rosada damunt del seient de la moto. Èxit de participació i ambient de bona companyia. En un dels nous llocs emblemàtics de la ciutat, l’Atlàntida, visualitzo moltes imatges de gent que cada dia s’esforça de manera considerable per superar-se a si mateixa de les pròpies marques i dificultats. Un exemple permanent de que, la única manera d’avançar en les  conviccions i resultats és tenint molt clar els valors de la perseverança i l’esforç, tant personal com col·lectiu. També hi ha lloc per la poètica íntima dels amors no correspostos. Cossos en moviment, ments concentrades, esperits lliures i curses cap a l’infinit. L’important no és el lloc al qual s’arriba sinó fer el camí junts. L’èxit és compartir, no competir, fer-se confiança, donar la mà al que cau i acceptar la mà d’un altre un cop caigut. El valor fonamental no és ser el primer, és fer el possible perquè ningù es pugui considerar a sí mateix l’últim. Reconèixer les diverses capacitats posades al límit és allò que distingeix el guanyador del petulant. Amigues i amics, que la nostra cursa de la vida estigui sempre acompanyada d’aquelles  persones, valors, pensaments, creençes i sentiments que justifiquen la nostra estima i admiració envers els altres.